8. Notícia

• TRANSCRIPCIÓ LITERAL D'UN FRAGMENT DE LA RODA DE PREMSA

[...] La visita llampec de Rajoy, aquest cap de setmana, fa evident una qüestió més: intentar negociar qualsevol cosa amb l’Estat Espanyol amb la situació, diguem-ne, de desigualtat jeràrquica, que es produeix quan tu ets encara una comunitat autònoma i l’estat és un estat, no condueix enlloc. Per tant ha de ser des de la força que et donin les urnes, majoritàriament, i haver engegat un procés constituent cap a la independència i si un cop ja tirés endavant tens ,  com esperem i per això treballem, una majoria de diputats independentistes aleshores tu, després, pots dir: tirem cap aquí. I a partir d’aquí ja negociarem, diguem-ne, els actius i els passius. No pots intentar negociar res, un enèsim referèndum que ja ens han dit que no,  abans de tirar endavant un procés constituent. Així ho veu Esquerra Republicana i així ho defensem. A banda d’això, doncs,  lamentar la falta de voluntat del govern espanyol per resoldre problemes com el que ha passat per segona vegada en els darrers mesos a l’estació del TGV de Girona en que s’ha tornat a colar aigua. El túnel s’ha tornat a inundar, igual que ja va passar l’octubre passat. Van dir que aquesta qüestió es resoldria i no tornaria  a passar més i un cop més, ADIF ha tornat a fallar i un cop més, ADIF no ha respost a allò que s’esperava. I per tant, lamentem profundament que la incompetència  d’Adif hagi tornat a generar problemes en el TGV a l’estació de Girona i no hagi fet la feina que li pertoca que és la de tenir cura de les estacions i haver evitat per segona vegada que tornés a inundar-se. 

• NOTÍCIA

ERC busca el vot dels indecisos a través d’un “full de ruta comú”

La portaveu d'ERC, Anna Simó, va reiterar ahir a la roda de premsa que va tenir lloc després de la reunió de la direcció del partit, que és necessària una “fórmula transversal que maximitzi el número de vots”. Els republicans volen aconseguir el vot d’aquells indecisos que votarien sí-no mitjançant un “full de ruta comú” per guanyar.

El dia anterior a la compareixença del líder republicà, Oriol Junqueres, Simó va destacar la necessitat de “maximitzar el nombre de vots” a través del suport de les formacions que van  recolzar el 9-N. Fent  referència explícita a l’ANC, que en els darrers dies ha prioritzat la llista unitària,  Simó va destacar l’agraïment i el respecte que sentia per les seves decisions. 

La portaveu d’ERC va destacar la voluntat d’englobar tant el sí-sí com el sí-no per tal d’assolir el màxim nombre de vots independentistes que comparteixin el mateix “full de ruta”, que els portarà a la victòria. "Ens hi deixarem les pestanyes per aconseguir-ho", va assegurar Simó. De totes manera, la portaveu republicana no ha avançat res ja que “tot encara està per parlar”.

Sobre la visita que va fer el President espanyol, Mariano Rajoy, a Catalunya el passat dissabte, la dirigent republicana va afirmar que ja no “esperaven res” i que s’ha ratificat la "falta de capacitat de seducció i de diàleg" per part del President de l’Estat. Segons confirma Simó, la poca repercussió de la visita de Rajoy, ajudarà a “convèncer els indecisos i a apropar-los al sí-sí” necessari per guanyar.

 

• VALORACIÓ DEL PROCÉS

El primer pas del procés va ser decidir si preferíem realitzar una entrevista o assistir a una roda de premsa, i tots els membres de l’equip vam coincidir en decantar-nos per la segona opció, ja que era una oportunitat magnífica per tenir un primer contacte amb un element tant comú del món periodístic, i desconegut per nosaltres, com és la roda de premsa.

Seguidament vam traçar el “full de ruta” que seguiríem per a dur a terme la tasca, i vam decidir que seria millor poder completar el treball com més aviat millor per a poder tenir marge de reacció en l’hipotètic cas que no ens permetessin l’entrada a la roda de premsa escollida. Així doncs, vam decidir que el dilluns 1 de desembre un membre del grup entraria de bon matí a la pàgina de l’ACN per a mirar les rodes de premsa convocades per aquell mateix dia. Així ho vam fer, i vam veure que n’hi havia dues que eren compatibles amb els nostres horaris, una convocada per ICV i l’altre per ERC.

El següent pas va ser posar-nos en contacte amb els convocants per tal que ens informessin del lloc i l’hora de la roda de premsa i que ens confirmessin si tindríem permís per assistir-hi en qualitat d’oients, sense pertànyer a cap mitjà de comunicació. Els primers en respondre’ns van ser els responsables de l’acte d’ICV, que no ens van poder assegurar contundentment que tinguéssim permesa l’entrada, però que ens van dir que en principi no hi hauria cap problema i que si n’hi havia d’haver algun ens trucarien per fer-nos-ho saber. Quan ja teníem quasi decidit que ens arriscaríem i provaríem sort, ens van respondre els responsables d’ERC, que ens van informar que la roda de premsa tindria lloc a la seva seu nacional i que hi podríem assistir però sense fer preguntes. Així doncs, vam decidir assistir a l’opció confirmada.

En arribar a la seu nacional d’ERC no vam tenir cap incidència i ens van deixar entrar, un cop vam haver deixat constància del nostre nom i cognoms, número de DNI i universitat a la que pertanyíem, acreditades com a representants de la Pompeu Fabra. Un cop a la sala, plena de periodistes dels principals mitjans de comunicació del país, vam observar amb atenció tot el que feien, sense perdre detall, amb l’emoció d’imaginar que potser algun dia aquells periodistes que miraven encuriosits les quatre estudiants assentades amb timidesa al fons de la sala seríem nosaltres. Però aquest embadaliment es va acabar tant bon punt va entrar a la sala la portaveu d’ERC Anna Simó, i vam procedir a repartir-nos les tasques per tal de recollir tota la informació necessària per a realitzar l’entrada al blog. Amb un parell de mòbils enregistràvem el so, i amb els altres dos recollíem material fotogràfic o audiovisual per a complementar la informació. A més a més, amb la llibreta i el bolígraf tradicionals ens asseguràvem de prendre nota de tot el que deia la portaveu. En acabar la roda de premsa, no vam poder evitar de somriure satisfetes del nostre treball.

Valorem l’activitat com una magnífica experiència, que ens va permetre posar-nos a la pell dels periodistes i viure in situ la realitat de les rodes de premsa. A més a més, vam poder observar la bona relació existent entre els periodistes assistents, així com també algun dels incidents que solen passar (un periodista despistat no va silenciar el mòbil i es va haver d’aturar l’acte uns segons). En resum, fou una activitat esplèndida per a posar punt i final al blog i a l’assignatura. 

A continuació adjuntem algunes imatges i videos de l'acte:

Imatge de les quatre integrants del grup sostenint l'acreditació

Imatge de tres de les quatre integrants del grup

Imatge de la roda de premsa de la portaveu d'ERC Anna Simó

7. Consell de la Informació

En aquest seminari hem analitzat notícies que violaven el principi de llibertat i que, per tant, plantejaven qüestions relacionades amb l’ètica periodística. El principi de llibertat fa referència a la independència tant dels mitjans informatius com dels propis periodistes respecte el control exercit pel poder polític, les servituds comercials, el subministrament d’informació de les fonts, el conflicte d’interessos i la preservació del secret professional.  Durant l’anàlisi hem pogut comprovar que el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya no fa referència amb exactitud a aquest principi ja que no hi consta cap punt explícit. 

El nostre equip de treball ha decidit centrar-se en notícies que parlaven de la vulneració del principi de llibertat. És difícil trobar una evidència clara en una notícia que el periodista o mitjà que l’ha difós hagi sigut influenciat per tercers o hagi rebut una retribució per divulgar la informació en qüestió.

Així doncs, la notícia que hem escollit de El País publicada l’octubre d’aquest any tracta d’un manifest de queixa fet per mil cinc-cents professionals de Televisió Espanyola representats pel Consejo de Informativos (CdI) que reclamen un model de televisió independent.  

Vegeu la notícia aquí

Com que estem d’acord amb els treballadors de TVE, hem decidit redactar una carta director de la corporació RTVE, José Antonio Sánchez, com si fóssim el “Consell de la Informació” per presentar els fets i fer-ne una valoració ètica. 


´

Barcelona, 30 de noviembre de 2014

Sr. José Antonio Sánchez

Director de la corporación RTVE

Sr. Director,

Después de haber analizado el escrito firmado por 1.500 profesionales de su institución, en el cual se denuncia la utilización partidista de los informativos y se pide volver al modelo de televisión independiente, desde el Consell de la Informació de Catalunya hemos decidido hacerle llegar este mensaje, mostrando nuestro apoyo a los periodistas de TVE en su reclamación de la falta de independencia y de la situación límite en las “malas prácticas” y la “manipulación y censura” que están teniendo lugar en el canal estatal.

Nos basamos en el hecho de que RTVE es un medio público que se debe a la sociedad y que, por lo tanto, tiene que proporcionarles una información exenta de manipulación por parte del Gobierno Central y de valoraciones ideológicas. Asimismo, al obligar a profesionales a pervertir su trabajo, y por lo tanto a no poder expresarse con total autonomía, se está vulnerando el principio de libertad que forma parte del código ético de todos los medios de comunicación. 

Estos son los hechos que denuncia el CdI y que consideramos especialmente graves para la salud democrática de los medios de comunicación públicos: la intromisión del Director de Contenidos en el contenido de una noticia sobre el caso Gurtel, que motivó la retirada de la firma de esa noticia y de todo el Telediario; las advertencias de manipulación y censura en varias ocasiones, como eliminar los datos de valoración del Presidente del Gobierno y del líder de la oposición en la información sobre la encuesta trimestral del CIS, ocultar las palabras machistas del entonces candidato del PP a las Elecciones Europeas en la primera edición del Telediario, desplazar la información electoral la noche del 25-M, valorar mal y con claros tintes ideológicos el interés informativo de las noticias que llegaban en la noche electoral, no contar en ningún espacio de análisis y/o debate con el líder de la opción política que protagonizó la gran sorpresa de las Elecciones al Parlamento Europeo (Pablo Iglesias), tratar de forma insuficiente la condena al exconseller valenciano Rafael Blasco por el caso Cooperación, camuflar las siglas del partido del gobierno y el concepto de “financiación irregular” en la mayoría de las informaciones referidas al llamado Caso Bárcenas y a las investigaciones del Juez Ruz, minimizar la información sobre manifestaciones en Canarias contra las prospecciones petrolíferas, y en general seguir con la práctica de dar un tratamiento de bajo nivel, y cuando no ocultación, a todo aquello que puede ser molesto al gobierno o al partido que lo sustenta.

Desde el Consell de la Informació de Catalunya creemos que es imprescindible que todos los partidos políticos, sobretodo el Gobierno del Estado Español, respeten un modelo de televisión pública, independiente y plural. Por lo tanto, creemos que usted, como director de RTVE, tendría que asegurar que la información que emite su institución sea totalmente transparente y que esté exenta de manipulaciones o juicios propios.

Es por las razones expuestas que le hacemos llegar esta queja con el deseo de que las irregularidades cometidas en RTVE sean corregidas y que los responsables de dichas faltas sean cesados, para que la institución, pública, que usted dirige pueda volver a cumplir satisfactoriamente su función de servicio público.

Coordialmente, 


                                                                                 Consell de la Informació de Catalunya

6. Optimismo para periodistas

Com voldríem que fos la nostra situació professional d’aquí 10 anys

Com a estudiants de Periodisme, les nostres aspiracions professionals es basen en el model periodístic que nosaltres coneixem i estudiem: els mitjans tradicionals. En deu anys vista, ens agradaria disposar d’una feina a temps complet, ja sigui com a corresponsals o fent treballs d’investigació. Voldríem que el nostre treball fos reconegut i que el paper del periodista tingués una millor reputació i prestigi. Ens imaginem treballant en un mitjà que escolti les opinions dels periodistes joves i emprenedors, i on hi regni un bon ambient entre els companys de feina. A més a més, ens agradaria que el mitjà comptés amb l’associació d’altres empreses internacionals i disposés de les eines necessàries per realitzar productes de qualitat. Per acabar, voldríem tenir una bona agenda de contactes i, posades a demanar, cobrar un bon sou.

Com creiem que serà

Creiem que la nostra situació professional d’aquí deu anys serà així? Sincerament, pensem que tindrà poc a veure amb el que acabem de descriure. Per començar, suposem que treballarem en un mitjà local i de poca difusió. Aquest mitjà serà digital i la redacció petita perquè l’associació amb altres mitjans internacionals faran que el paper de corresponsal no sigui necessari, per exemple. Per altra banda, creiem que el perfil del periodista haurà de ser molt més complet: haurem de conèixer una mica de tot, especialitzar-nos en un tema concret i, a més, tenir coneixements d’informàtica i programació. Per acabar, en el cas que no hi hagués suficients llocs de treball, creiem que el periodista haurà de ser més autònom i emprendre projectes propis, amb les facilitats que ofereixen les noves tecnologies.

Els periodistes tenim el repte d’adaptar-nos a tots aquests canvis. Tal i com deia el director de Vilaweb, Vicent Partal: “és la pitjor època pels mitjans però (probablement) la millor pels periodistes”.

5. Periodismo postindustrial

En els últims anys la tecnologia ha desenvolupat noves eines i tècniques que han provocat un canvi radical en la funció i la organització dels mitjans de comunicació. L’Internet i les xarxes socials han permès una difusió ràpida i gratuïta de continguts, fins i tot amb més immediatesa que les institucions periodístiques. Tal i com raonen els autors de Periodismo postindustrial, “els periodistes no professionals han demostrat que poden fer periodisme a un nivell tant alt com els professionals, fins i tot per sobre en ocasions”. Aquest fet s’ha convertit en una amenaça pels mitjans de comunicació, perquè aquells qui abans eren  l’audiència ara ja no són simples lectors i espectadors sinó també usuaris i editors.

Aquests factors han ajudat a crear una percepció que afirma que el periodisme està en crisis.  Però és realment certa aquesta afirmació? No hi ha dubte que la resposta és no. La creixent digitalització, l’internet i la globalització són elements que permeten el ràpid intercanvi dels fluxos d’informació de tal manera que dinamitzen i interconnecten el món en el que vivim. El periodisme pot treure partit d’aquest nou ecosistema, que el beneficia, però per fer-ho ha d’apartar-se a aquest i ha de potenciar tots aquells elements que poden ser un avantatge, deixant en segon pla el periodisme tradicional que és cada vegada més arcaic.

Com ja hem dit, en el món del segle XXI, la possibilitat d’aconseguir informació ha augmentat i això ha intensificat la competència entre els mitjans, així com també ha provocat la fragmentació de l’audiència. Aquesta divisió del públic ha afectat, també, la principal font de subvenció del periodisme: la publicitat. Les agències publicitàries han optat per difondre els seus productes d’una forma més efectiva i econòmica a través de les noves xarxes socials (Facebook, Twitter,...) tot reduint les inversions en premsa escrita. Poc a poc, son més els agents que van buscant solucions als obstacles que es troben per la diferència entre la forma de periodisme actual i la societat canviant en què vivim. És important que el periodisme en la seva totalitat es dirigeixi cap a aquest procés de canvi imprescindible; hem de ser capaços de guiar-lo per aquest camí per tal que torni a “brillar”. El canvi és necessari, fem que es produeixi. 

4. Los elementos del periodismo

El llibre Los elementos del periodismo ens ha permès endinsar-nos en la realitat dels problemes del periodisme actual, i ens ha preparat el camí per a iniciar un procés per canviar la deteriorada visió que els ciutadans i els propis periodistes tenen de la professió. 

Per nosaltres, els tres elements bàsics del manual són: la lleialtat al ciutadà, la independència i la verificació. Tal com manifesten Bill Kovak i Tom Rosentiel, el principal objectiu del periodisme és proporcionar als ciutadans la informació que necessiten per ser lliures i capaços de governar-se ells mateixos, és per això que és de total rellevància que la informació que se’ls presenti estigui verificada i que no hagi estat alterada per interessos ni per pressions internes i/o externes, és a dir, que sigui el màxim de verídica possible.

A continuació exposarem aquells elements que creiem que més apliquen o ignoren els mitjans actuals; la veritat és un concepte molt ambigu, i és complicat demostrar si es compleix o no. Segons els autors del llibre, n’existeixen dues proves, la correspondència i la coherència, és a dir, esbrinar els fets i trobar-los-hi un sentit, dos criteris que els mitjans acostumen a complir. El periodisme també deu lleialtat al ciutadà i ha de conservar la seva independència per a mantenir-la, dos elements que no s’apliquen amb freqüència, ja que vincular la renda als ingressos dels mitjans, en comptes de la qualitat periodística, modifica la lleialtat. Creiem que la verificació és una de les bases del periodisme i, en general, els mitjans l’apliquen, tot i que sempre hi ha excepcions, com el cas Trias que va publicar El Mundo recentment, sense haver verificat la seva informació, que va resultar ser falsa.  Aquest element està vinculat a la pròpia consciència del periodista, ja que és ell qui ha de tenir la responsabilitat moral de verificar la informació de les fonts. Pel que fa al control independent del poder, considerem que està íntimament relacionat amb la independència econòmica dels mitjans. És a dir, si és l’Estat qui dóna subvencions a alguns mitjans, aquests estaran sotmesos al poder; no seran imparcials. Les noves tecnologies i les oportunitats que aquestes ofereixen permeten que el públic expressi la seva opinió amb molta més facilitat; l’internet fomenta la crítica i el debat i, per tant, la consolidació del periodisme com un fòrum públic. D’altra banda, els mitjans tenen dificultats per trobar un balanç entre l’entreteniment i la informació rigorosa que els hi demana  l’audiència, i freqüentment  donen prioritat a notícies impactants i no a altres que tenen més transcendència.

És per aquest motiu que en els darrers anys la visió social del periodisme s’ha vist devaluada; el públic ja no confia en el periodista i mira amb recel la informació que aquest li proporciona. Aquesta reacció es deu sobretot a la imatge que actualment es té de la tasca periodística, vista com un procés que s’ha vist corromput pels interessos i les influències polítiques i econòmiques. Els ciutadans creuen que el periodisme ha perdut l’independència, un dels seus elements més essencials, i que com a conseqüència els ha deixat de ser lleial. Així doncs, per a millorar aquesta valoració social tant negativa, creiem que l’independència és l’element que primer s’hauria de reforçar o, més ben dit, recuperar. En aquesta transformació juga un paper molt important la transparència, una qualitat substancial perquè el periodisme restableixi el seu compromís amb el poble. 

3. Consell de redacció

El consell de redacció simulat ens ha semblat una bona experiència per viure de més a prop el dia a dia en la redacció d’un diari. L’activitat ha implicat treballar en equip per tal d’arribar a un consens: cada membre del grup ha argumentat els criteris exposats a classe per a seleccionar les notícies  i, en cas de desavinença, hem realitzat una votació. Ens ha semblat un procés complicat ja que hi havia una gran quantitat de notícies i disposàvem d’un espai reduït, la qual cosa ha requerit d’un procés de selecció precís i  concret. Durant aquesta tria ens hem adonat que teníem una llibertat limitada perquè els criteris de selecció de notícies prevalien per sobre dels interessos individuals i col·lectius. Això, s’ha demostrat al final de la sessió quan tots els grups hem posat en comú la selecció i hem observat que la major part de les notícies coincidien. 

En primer lloc, hem dividit tot el feix de notícies en seccions segons el criteri de composició ja que només podíem seleccionar-ne sis per la portada del nostre diari. D’aquesta manera, ens hem assegurat que teníem notícies de diverses temàtiques. Tot seguit, hem analitzat secció per secció, tot utilitzant els criteris de Casasús exposats a classe.  Els que més hem utilitzat han estat els següents:

• Proximitat geogràfica: excepte la notícia de política internacional, les 5 notícies restants tenien lloc a l’Estat Espanyol
  
• Genericitat: les notícies de política catalana i espanyola afectaven directament als lectors, eren d’interès públic.   
• Umbral d’intensitat: dues notícies escollides es trobaven al desenllaç d’un procés judicial, per tant, el seu llindar d’intensitat era màxim.
• Continuïtat: la majoria de notícies seleccionades ja feia dies que tenien un seguiment mediàtic. 
  
• Significativitat: totes les notícies de la portada complien aquest criteri.
• Excepcionalitat: dues notícies van ser escollides perquè trencaven amb la normalitat.
• No ambigüitat: les sis notícies de la portada eren clares i no presentaven confusió. En canvi, vam haver de descartar-ne alguna per la seva ambigüitat i falta de dades concretes. 
  
  
  

Per acabar, aquesta simulació ens ha permès apropar-nos bastant a la realitat que podem trobar-nos en  qualsevol consell de redacció. No obstant, creiem que en els diaris reals hi ha elements condicionants que poden alterar la bona execució d’aquest procés de selecció i amb què nosaltres no ens hem trobat durant l’experiència viscuda. Per un costat les pressions internes, tant les que pot exercir el director del diari - que té l’última paraula- com les de tendència ideològica que poden limitar la línea dels continguts d’aquest. D’altra costat, trobem pressions externes com ho són les influències de caire polític o les dels anunciants del mitjà i també les que juga el factor temps, la pressió de tenir una data de publicació complica la tasca de seleccionar les notícies en els consells de redacció.

2. Exemples comentats de crònica i reportatge

El reportatge és un gènere periodístic d’una extensió variable que té com a propòsit apropar un tema present en el debat social al receptor. Per fer-ho, el reporter interactua amb els testimonis, relaciona dades, exposa antecedents i pot fer ús de recursos literaris i anècdotes. L’autor, que firma el reportatge, inclou valoracions malgrat evita els judicis propis i té llibertat a l’hora d’elegir l’estructura d’aquest gènere interpretatiu. 

La crònica periodística és un tipus de narració caracteritzada per relatar de manera ordenada i detallada certs fets que han transcorregut en un període de temps concret. És necessari que la crònica es basi en una notícia ja que el propòsit d’aquesta és informar i orientar. L’estil que adopta el cronista és lliure i personal ja que analitza i dóna elements interpretatius tot evitant valoracions subjectives que la podrien confondre amb un article d’opinió. 

A continuació hem realitzat una taula per tal de comparar les principals diferències i similituds d'aquests dos gèneres interpretatius. 

	REPORTATGE	CRÒNICA
CONTINGUT	Present en el debat social	Basat amb una notícia
ESTIL	Lliure i personal	Lliure i personal
AUTOR	Reporter firma	Cronista firma
ELEMENTS INTERPRETATIUS	Sí, amb mesura	Sí, amb mesura
EXTENSIÓ	Variable	Variable
TEMPS	Subjecte a la momentaneïtat	Període de temps concret

 

A continuació citarem alguns exemples de cròniques i reportatges que podeu trobar classificats segons el mitjà de comunicació en el qual els hem trobat.

PREMSA

CRÒNICA PREMSA ESCRITA

Vegeu aquí la crònica de premsa

Aquest document de premsa escrita és una crònica publicada al diari El Mundo Deportivo el 31 d’agost de 2014.

Es considera una crònica esportiva ja que el tema del que tracta és la victòria de l’Athletic de Bilbao davant el Llevant al San Mamés. Un fet noticiós succeït el dia abans de la publicació i sobre el qual es basa tota la narració. El titular “El Athletic prolonga su fiesta” està constituït seguint la composició subjecte + verb + complements però no és estrictament informatiu perquè deixa marge a l’interpretació, és per això, que es podria qualificar d’apel·latiu. Pel que fa a l’inici del relat, es pot dir, que trenca amb l’estructura clàssica de les notícies ja que en el primer paràgraf adopta un estil més lliure que no respon a les 6W. Els fets es presenten de manera cronològica destacant i detallant els aspectes més rellevants del partit com ho són els tres gols que va anotar el club bilbaí. Per fer-ho, el periodista introdueix elements interpretatius que s’allunyen de l’objectivitat característica de les notícies com quan es refereix a Ibai Gómez com a “un maestro” a l’hora de fer centres o quan afirma que l’Athletic ha aconseguit la primera victòria de la lliga “sin grandes alardes, pero con una dosis de eficacia propia de los buenos equipos”. A més, l’escrit apareix firmat per Iñaki Ugalde, el seu autor (propi dels gèneres interpretatius).

En darrer lloc, comentar que el text presenta alguns recursos literaris com per exemple la metàfora: “(...) dejara su impronta con un cabezazo marca de la casa” i tecnicismes propis de l’argot esportiu com lleons o granotes (fent referència als jugadors de l’Athletic i als del Llevant, respectivament) .

El relat va acompanyat de dos suports secundaris. El primer, una taula on es puntuen els jugadors dels dos equips i on s’hi recull informació destacada del partit -aquest apartat sí que ofereix, clarament, judicis valoratius; el segon, una imatge on es mostra la celebració d’un dels gols de l’Athletic. 

REPORTATGE PREMSA ESCRITA

Vegeu aquí el reportatge de premsa (pàgines: 26,27,28)

Aquest article es tracta d’un reportatge perquè  malgrat que no és una qüestió tractada en la agenda  informativa  diària està present en el debat social.

Pilar Diezhandino afirma que en un reportatge “ el reportero se acerca al lugar de los hechos, a sus actores, a sus testigos, pregunta, acopia datos los relaciona, y después acerca el resultado a su lector u oyente, con los recursos de la literatura y la libertad de un texto firmado”.

Si observem el reportatge està realitzat per un corresponsal de Londres que a més firma l’escrit. Per tant, és evident que aquesta persona s’ha pogut apropar als fets i recollir dades. Les seves característiques més destacades són les següents:
El títol ja fa pensar que es tracta d’ un gènere interpretatiu ja que “Londres de ciència ficción” ja ens transmet una idea clara sobre el tema que es tractarà.
També podem observar les quatre fases de l’estructura que proposa Martínez Albertos.

-Desenvolupament del fet principal: la construcció de 236 nous gratacels

-Explicació el antecedents: en la postguerra es van construir edificis de subvenció oficial

-Exposició de reacciones i d’interpretacions: 80 intel·lectuals redacten una carta oberta               
-Anàlisi valoratiu i previsió: necessitat d’1 milió d’habitatges i falta de sòl edificable.
L’estructura és lliure i no està prefixada com en el cas de la notícia. Està subjecta a la lliure elecció del redactor i no està sotmesa a l’actualitat recent

En aquest cas es tracta d’un reportatge interpretatiu. Ja que després de recopilar totes les dades les interpreta i emet una previsió: En un temps es necessitaran un milió d’habitatges i com el sòl de Londres es troba tan cotitzat perquè escasseja  el preu dels pisos està pujant molt i els constructors estan veient una gran oportunitat per fer diners. No obstant el reporter intenta abstenir-se de realitzar judicis de valor.

No apareixen molts recursos literaris, hi ha algunes metàfores però en  general l’escrit no és molt literari. En canvi es pot observar que el reporter disposa de molta més llibertat al redactar.

Les imatges dels edificis que es troben per tota la pàgina amb les seves altures corresponents, criden l’atenció del lector i permet que es faci una idea d’allò que vol il·lustrat el reportatge.

INTERNET


CRÒNICA DE PREMSA DIGITAL 

Vegeu aquí la crònica de premsa digital

Aquest document anterior es tracta d’una crònica de premsa escrita extreta de Vilaweb, un portal de notícies d'Internet. La principal raó que ratifica que es tracta d’aquest gènere interpretatiu és la vinculació directe del tema que tracta amb una notícia d’actualitat que té lloc durant un període de temps concret. És a dir, la crònica és basada en un fet noticiós, concretament en l’Assamblea General de l’ANC a Tarragona on es va aprovar, el dissabte 5 d'abril, el full de ruta cap a la independència i es va anunciar la mobilització de l’11 de Setembre.

De les seves característiques més destacades, cal realçar el seu titular apel·latiu : “La V de votar i de victòria, la conjura final de l’ANC”. Aquest no té una finalitat informativa sinó que simplement exposa un tema general. La crònica és llarga ja que s’adequa a la lliure extensió pròpia d’aquest gènere. El text és organitzat amb 10 paràgrafs, alguns d’ells presentats a partir de titulets. En els primers, el cronista exposa la contextualització i situa els fets de la notícia i als següents explica de manera cronològica tot allò que ha anat succeint durant l’acte. L’estil és totalment lliure, personal i força narratiu. L’autor del text, Josep Casulleres Nualart, introdueix tots els fets essencials de la notícia però ho fa com si relatés una història: “Tots parlaven eufòrics, contents, tret d’un home amb samarreta blava que romania assegut, prenent el cafè en silenci, més pensatiu”. Per acabar, cal citar que el cronista incorpora certs elements valoratius tot i ser secundaris respecte la narració del fet en si. Per exemple: “De la fredor i la lentitud dels tràmits” o “A l’Ignasi Termes se’l veia nerviós”.

En aquest cas es tracta d’una crònica d’esdeveniments ja que la notícia que aquesta té al darrere informa sobre un acte que s’ha realitzat recentment. A més, les cròniques d’esdeveniments, juntament amb les culturals, són les que acostumen a tenir titulars apel·latius que no tenen com a objectiu informar.  

L’àmplia llibertat per redactar de la que el cronista disposa es reflexa amb l’estil altament narratiu i expressiu que aquest utilitza. A més, l’autor fa ús d’alguns recursos literaris, concretament de preguntes retòriques (“I a la tarda?”) i d'hipèrboles com “una tronada d'aplaudiments”.

Per anar acabant el comentari d’aquesta crònica, cal dir que va acompanyada d’una imatge i dos vídeos íntimament relacionats amb el fet noticiós: una imatge de l’esdeveniment, un vídeo de l’anunci de mobilitzacions de l’Onze de Setembre i l’altre del discurs de Carme Forcadell durant l’acte. 

REPORTATGE DE PREMSA DIGITAL

Vegeu aquí el reportatge de premsa digital

Hem escollit el reportatge Melilla, el mur d’Europa com a exemple de reportatge digital, ja que tot i que es tracta d’un exemple una mica ‘especial’, creiem que compleix amb una gran majoria de les característiques d’aquest gènere periodístic i que per tant pot ser considerat com a tal. Es tracta d’un reportatge publicat per NacióDigital.cat el 19/03/2014 en base a un impressionant recull fotogràfic de Sergi Càmera.

L’exemple escollit, tot i que es sustenta en gran part en l’espectacularitat de la mostra fotogràfica en què es basa, presenta les característiques d’un reportatge. A un títol atractiu, més aviat literari, hi hem d’afegir el fet que aborda un tema d’actualitat recent com és la delicada situació de la frontera entre Melilla i Gibraltar. Mitjançant un increïble suport fotogràfic, aprofundeix la informació sobre la notícia, donant un testimoni des del lloc dels fets i amb la sinceritat que aporten les fotografies ens transmet la situació dels mateixos immigrants que cada dia son notícia pel seu intent d’entrar a Europa per Espanya. La redacció del reportatge abandona la rigidesa de la notícia per a apropar-se al lector mitjançant la utilització de recursos literaris, donant un enfocament general de la notícia però que no deixa de tenir un gran valor interpretatiu amb l’ajuda de les imatges. El recull ens mostra l’evolució de la situació a Melilla des de l’any 2004 fins l’actualitat, i amb l’ajuda del text que complementa les imatges, transporta el receptor al lloc dels fets. El reportatge no recull l’opinió d’experts en la matèria, ni tampoc dades o fonts complementàries, però aquest buit informatiu queda cobert pel testimoni fotogràfic, ja que com diu la dita, a vegades val més una imatge que mil paraules.

El podríem classificar com un reportatge mostratiu, ja que ens exposa el problema a base del testimoni de les imatges, i alhora explicatiu, ja que indaga en les causes que han provocat aquesta situació. A més a més, podríem distingir-lo com un reportatge fotogràfic, ja que tot i que incorpora text, aquest està basat en les imatges. Pel que fa al contingut, segons la classificació d’Álex Grijelmo podríem dir que es tracta d’un reportatge d’interès humà, social i noticiós.

TELEVISIÓ


CRÒNICA TELEVISIVA

Vegeu aquí la crònica televisiva

L’anterior document de producció audiovisual és un exemple de crònica televisiva emesa el dia 26 de setembre en el telenotícies vespre.

Es tracta d’aquest gènere periodístic ja que té com a base un fet noticiós: la victòria de Hamilton en el gran premi de Singapur que li va permetre posicionar-se com a líder del Mundial de Fórmula 1. Els fets estan narrats de manera seqüencial i comprenen el període de temps en que es va produir la carrera del gran premi, fet que reafirma el gènere en el qual pertany. La informació es presenta de manera clara i concisa sense donar marge a ambigüitats, tot i que inclou  alguns elements valoratius que no serien adequats en una notícia però que tampoc es consideren judicis de valor. L’ús d’expressions com “la batalla està servida”, “gestionant com ningú els neumàtics” o “pel britànic, una cursa per tirar coets” en són algunes mostres.

La crònica està narrada per Santi Faro, el corresponsal de tv3 enviat per cobrir l’esdeveniment a Singapur, que fa un breu stand up al final d’aquesta. El stand up és un element força característic de les cròniques i consisteix en l’intervenció del periodista que apareix i parla directament a càmera.

L’exemple mostrat es classifica en el subgènere de les cròniques esportives ja que el tema del que tracta és la fórmula 1, un esport en què tv3 porta apostant des de fa uns anys i que, tot i tenir una audiència menor que la del futbol, s’ha guanyat un lloc en l’actualitat esportiva.

Es troben varis recursos utilitzats en aquesta crònica televisiva entre els quals hi destaquen les imatges en moviment mostrades. Malgrat que aquestes no deixen de ser un element de suport del text permeten que el telespectador es faci una idea més clara i visual del que s’està explicant. El efectes de so i la veu en off del corresponsal són altres dels recursos audiovisuals utilitzats. Cal destacar l’aparició de les declaracions de Fernando Alonso per tal de fer la crònica més dinàmica i per acompanyar i donar veracitat al que diu el cronista. 

REPORTATGE TELEVISIU

Vegeu aquí el reportatge televisiu

(El programa 30 minuts de TV3 només permet visionar el documental per tv3.cat fins el 20/10/2014, raó per la qual ens hem vist obligades a buscar-ne la versió original, emesa per la Radio Télévision Suisse el 17/09/2014)

Hem escollit el reportatge A l’epicentre de l’ebola emès pel programa de 30 minuts de TV3 el dia 12/10/2014, com a exemple de reportatge televisiu.

Creiem que en aquests 30 minuts ens presenta totes, o quasi totes, les característiques del reportatge, utilitzant els avantatges de ser emès en un mitjà audiovisual. En primer lloc, el reportatge està basat en un tema de debat social actual, el problema de l’ebola, que ha captat, i segurament seguirà fent-ho, la gran majoria de titulars informatius dels últims mesos. No obstant, com és característic d’aquest gènere periodístic, va més enllà d’anunciar el fet noticiós i s’endinsa en la notícia per donar-ne a conèixer el màxim d’informació possible. Aquesta característica es veu perfectament des del moment que els reporters es traslladen a la localitat de Guéckédou, a Guinea Conakry, considerada la “zona zero” de l’epidèmia. En cap moment apareix en el reportatge l’opinió del reporter, sinó que mitjançant el testimoni dels malalts i d’experts en la matèria, com metges i col·laboradors mèdics occidentals o fins i tot assistents locals,  el reporter interpreta la notícia i ens ofereix un ampli ventall de fonts, dades i imatges que ajuden al públic a rebre el màxim d’informació sobre el tema. En aquest reportatge en concret, un dels materials que aporten més informació al públic són les entrevistes amb els màxims responsables del tractament dels malalts d’ebola, la ONG Metges sense Fronteres, que acompanya l’equip durant tot el rodatge. Una altra característica que ens etiqueta aquest exemple com un reportatge el trobem en el titular, atractiu i que crida l’atenció de l’espectador, ja que el tema de l’ebola ha preocupat molt a la societat per la por de contagi i la menció de la malaltia ja és un motiu per a prestar atenció i intentar conèixer més sobre una epidèmia que ja ha deixat quasi 5.000 morts. Per últim, al tractar-se d’un reportatge televisiu, podem veure com utilitza recursos cinematogràfics per a narrar des d’una estructura dramàtica la notícia, de manera que les imatges audiovisuals tenen un gran pes en el total del reportatge. Les imatges dels malalts d’ebola aïllats en habitacions, en terribles condicions, o dels pocs recursos que disposen els metges, molts d’ells simples voluntaris que s’arrisquen a contagiar-se de la malaltia, calen en l’espectador i li obren els ulls al fet des d’una perspectiva que potser la notícia havia abordat com si es tractés d’un cas aliè a nosaltres.

Resulta molt difícil, per no dir impossible, poder classificar aquest reportatge dins un subgrup concret, ja que està abordat des de diferents perspectives i presenta característiques tant de reportatge mostratiu com d’explicatiu (segons els classifica María Jesús Casals Carro), ja que no tan sols exposa el problema de l’epidèmia de l’ebola des de diferents punts de vista, sinó que l’analitza amb profunditat i fins i tot s’atreveix a especular-ne les conseqüències. Això pel que fa al format, però també pel que fa el contingut. L’ebola és un tema tant d’interès social, humà com noticiós, alhora que està abordat des d’un punt de vista didàctic per a explicar a l’espectador una realitat a través d’opinions de testimonis directes. 


RÀDIO


CRÒNICA RADIOFÒNICA

Escolteu aquí la crònica radiofònica

L’àudio adjuntat anteriorment és extret de “Cròniques d’Estiu” de Catalunya Ràdio. El programa fou emès el passat 16 de Juliol per commemorar el 25è aniversari de la mort del director de l’orquestra Filharmònica de Berlín, Karayan. Per tant, es tracta d’una crònica radiofònica ja que té com a rerefons aquesta notícia d’actualitat.  És cert que al començament, amb la contextualització dels fets, podríem pensar que es tracta d’un retrat o semblança ja que el presentador repassa els esdeveniments més importants de la biografia del personatge; allò que Grijelmo anomena “reportage perfil”.  Però quan la corresponsal Tarrés pren la paraula exposa més a fons els fets centrats amb el fet noticiós: la commemoració de la mort del director.

La crònica segueix l’estructura habitual d’aquest gènere interpretatiu. En primer lloc situa els fets, fent una petita contextualització i biografia objectiva del protagonista Karayan. Tot seguit, en fa un anàlisi i finalment, Gemma Tarrés, la corresponsal a Berlín, incorpora elements valoratius i interpretatius per donar informació sobre com s’està vivint a la ciutat la mort d’aquest personatge important. L’estil és lliure i personal, hi predomina el vocabulari estàndard i es fa un ús adequat de la llengua. Com ja s'ha comentat anteriorment, l'extensió d'aquest gènere és lliure i en aquest cas, la crònica té una durada de set minuts.

Es tracta d’una crònica cultural ja que la cronista exposa la mort del director d’orquestra, basant-se així amb la petjada que aquest ha deixat actualment a Berlín.

Per fer-ho més amè, s'intercala la veu de la corresponsal Gemma Tarrés i la del presentador del programa que intervé contínuament per aportar més informació o bé deixar preguntes sobre la taula. A més, s’incorporen efectes sonors significatius relacionats directament amb el tema presentat: al llarg de tota la crònica sona la 9a Simfonia de Beethoven, una de les peces dirigides pel mateix Karayan.

REPORTATGE RADIOFÒNIC

Escolteu aquí el reportatge radiofònic

El programa té una secció que es diu mapamundi que destina a fer reportatges. En aquest cas se centra en les minories perseguides a l’Iraq.A més en tot el reportatge es combina la veu de la reportera amb les explicacions de dues persones entrevistades, especialistes en el tema.El títol se centra en una qüestió molt concreta que no es troba en la agenda informativa diària, però que té relació amb l’actualitat.Mitjançant el testimoni de les dues persones el reportatge es vertebra i aporta els antecedents de primera mà.      Al final de reportatge es diu qui l´ha realitzat, per tant, està firmat.Aquest reportatge es molt objectiu ja que també es vol enfocar així, perquè aporta dades i definicions, en aquest cas de les minories a l’Iraq. Però alhora s’ha de tenir en compte que les persones entrevistades aporten els antecedents i també la seva pròpia visió del tema.Per fer-lo més amè intervenen fins a 4 veus diferents en tot el reportatge. Així no queda monòton. Per tant, introdueixen talls de veu i entrevistes.S’incorporen efectes de so i música àrab que dona ambient al tema tractat.