En
els últims anys la tecnologia ha desenvolupat noves eines i tècniques que han
provocat un canvi radical en la funció i la organització dels mitjans de
comunicació. L’Internet i les xarxes socials han permès una difusió ràpida i
gratuïta de continguts, fins i tot amb més immediatesa que les institucions
periodístiques. Tal i com raonen els autors de Periodismo postindustrial, “els
periodistes no professionals han demostrat que poden fer periodisme a un nivell
tant alt com els professionals, fins i tot per sobre en ocasions”. Aquest fet
s’ha convertit en una amenaça pels mitjans de comunicació, perquè aquells qui
abans eren l’audiència ara ja no són simples lectors i espectadors sinó
també usuaris i editors.
Aquests
factors han ajudat a crear una percepció que afirma que el periodisme està en
crisis. Però és realment certa aquesta afirmació?
No hi ha dubte que la resposta és no. La creixent digitalització, l’internet i
la globalització són elements que permeten el ràpid intercanvi dels fluxos d’informació
de tal manera que dinamitzen i interconnecten el món en el que vivim. El
periodisme pot treure partit d’aquest nou ecosistema, que el beneficia, però per
fer-ho ha d’apartar-se a aquest i ha de potenciar tots aquells elements que
poden ser un avantatge, deixant en segon pla el periodisme tradicional que és
cada vegada més arcaic.
Com ja hem dit, en el món del segle XXI, la possibilitat d’aconseguir informació ha
augmentat i això ha intensificat la competència entre els mitjans, així com
també ha provocat la fragmentació de l’audiència. Aquesta divisió del públic ha
afectat, també, la principal font de subvenció del periodisme: la publicitat.
Les agències publicitàries han optat per difondre els seus productes d’una
forma més efectiva i econòmica a través de les noves xarxes socials (Facebook,
Twitter,...) tot reduint les inversions en premsa escrita.
No hay comentarios:
Publicar un comentario